lunes, 13 de diciembre de 2010

No quiero ser una superwoman

Por primera vez accedo al blog para hablar en primera persona. Supongo que más de una vez será inevitable hacerlo para utilizarlo como una válvula de escape a muchas de mis actuales y futuras preocupaciones, frustraciones pero también espero que alegrías.

¿Quién se inventó el concepto "superwoman" ? Seguramente fue un hombre, ¿no creéis?. Si no fuera así, a qué mujer en su sano juicio se le ocurrió la idea de que la mujer debe ser perfecta en todos los aspectos de su vida: laboral, personal y familiar. Y todo eso sin dejar de tener un aspecto perfecto!! Peinado actual, canas ocultas, mechas recién hechas, manicura, pedicura, depilación (a ser posible, láser), ropa y complementos según las tendencias de la temporada, etc, etc, etc. Es agotador!!!
Si resistir esta dinámica es difícil ahora con sólo un hijo, no quiero imaginar qué difícil será siendo madre de familia numerosa.
Cómo hacer para despertar antes de las 7 de la mañana, ducharse y arreglarse para salir a trabajar, después arreglar a 3 niños para ir a la escuela, llevarlos, ir al trabajo y gestionar y ejecutar todas las tareas del día, recoger a los niños del cole, preparar las tareas laborales del día siguiente, ir al parque, bañarlos, preparar y dar la cena y ponerlos a dormir!!! Y eso, durante aproximadamente 235 días al año. Sólo tengo en cuenta los días laborables ya que los festivos las tareas puedo compartirlas con mi marido. Pero si el día sólo tiene 24 horas!!! Lo que quiere decir es que tendré que renunciar a horas de sueño!! Pero entonces, con ojeras, mi aspecto no será perfecto!!! Qué estrés!!!
La incorporación de la mujer al mundo laboral nos ha esclavizado más. ¿Por qué? Porque debemos trabajar tanto fuera como dentro de casa. Por eso me decepciona escuchar a las amas de casa que reclaman un salario. Pues entonces a mí que me den dos!!

¿Y cuál es el papel de los hombres?. La colaboración de la pareja es imprescindible. Mi marido y padre de mis hijos me ayuda bastante, sobretodo en el cuidado de mi hijo. Casi a diario, si no llega muy tarde por trabajo o hay partido en el Camp Nou, lo baña y le da la cena.

Por todo ello no quiero ser una superwoman!! Pero qué difícil es romper con algo con lo que nos han machacado tanto. Además, en mi caso, he tenido ese ejemplo en casa. Mi madre sí que ha sido una superwoman!! Ha hecho todo eso y siendo madre de mellizas fue un esfuerzo considerable. Además, ahora es una "superabuela". Pero decir que no quiero ser una superwoman no quiere decir que quiera renunciar a mi trabajo, a mi faceta de madre y mucho menos a la de mujer. Qué horror ser de esas mujeres que una vez han sido madres olvidan que aún siguen siendo mujeres y desatienden su aspecto persona y lo que es peor, su relación de pareja!!
Por lo tanto, sólo quiero renunciar a algunas obligaciones diarias y para ello necesitaré más ayuda de mi pareja. ¿Estará él dispuesto? ¿Apareceran nuevos conflictos? ¿Cómo manejaré las nuevas situaciones? Os lo iré contando en adelante. Hasta entonces, mis felicitaciones y admiración a todas aquellas superwomen que quieren seguir siendolo y animo a aquellas que quieren dejar de serlo.





5 comentarios:

  1. Totalmente de acuerdo....la supuesta igualdad ha sido un timo!

    ResponderEliminar
  2. Hola wapa!
    Felicitats pel blog, és molt xulo! Hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció sobre la llista de "feines" que et toquen fer cada dia, i precisament m'ha sorprès que les has anomenat... TOTES!! Suposo que aquí està el problema; simplement no ho pots assumir tot tu. Parles del paper del pare com a persona que "ajuda", però oblides que el seu paper és el 50%, ni més, i això és important: ni menys. Jo com a mínim ho tinc claríssim, i m'esforço perquè absolutament tot ho fem al 50%. També la implicació del Gus en totes aquestes tasques que has anomenat.
    Ja sé que jo no estic esperant bessons, i que pot ser que les coses ara siguin molt més complicades i que no tinguis gairebé temps... Però no ho vulguis assumir tot tu, deixa també assumir als altres... En fi, aquest com a mínim és el meu cas. Començant per l'alletament, que jo d'un bon principi vaig delegar en els biberons, compartits com no, al 50%...

    Un petó! Ester

    ResponderEliminar
  3. Ester, les he anomenat totes pero he de dir que del bany, sopar i dormir practicament a diari s'encarrega ell. Crec que això cambiarà més quan la baixa paterna sigui igual que la materna. Així, sí que podrem anar més a prop del 50%. Pero també tot depen de la feina i dels horaris. Arribant a les 19h és dificil que pugui encarregar-se de més coses. No creus?

    Jo soc defensora de la lactancia materna.I ara també ho intentaré, com a mínim lactancia mixta. Potser começo una polemica aquí, pero crec que la lactancia materna és millor tot i que no és tan còmode com el biberó ja que només li pots donar tú.
    Pero m'has donat una idea per una pròxima entrada: Alletament matern vs biberons

    Gràcies pel teu comentari. Ja vaig veient que et va molt be amb la nena.
    Petons

    ResponderEliminar
  4. hola Anna,queria darte la enhorabuena por el blog,y decirtye que estoy completamente de acuerdo contigo en el tema de la lactancia materna,Lucía tiene ahora 14 meses y hasta ahora no he encontrado trabajo,por lo que me parecia genial seguir dandole el pecho pasados los 6 meses que es cuando normalmente se introducen de manera generalizada casi todo tipo de alimentos,ahora tengo menos tiempo para ella y,por raro que parezca sigo dandole de mamar como postre o para calmarla y decirte que estoy super orgullosa de poder hacerlo,que te vaya genial.

    ResponderEliminar
  5. Hola Anna,
    Ostres feia dies que no mirava el blog, i per tant no havia seguit els comentaris. I n'hi ha uns quants :)
    Primer de tot, respecte als horaris, es clar que arribant a casa a les 19h no es poden fer més coses. El problema és que segur que tu no arribes a casa, a les 19h, sinó que plegues abans. I es que, en general, es dóna per suposat que la dona pot plegar abans; que la empresa no li posarà pegues, i que ho podrà fer perquè al cap i a la fi per la dona és fàcil renunciar a una part de la vida professional. En quant a l'home, en conec uns quants (entre els quals està el meu i el d'una amiga meva) que diuen que NO PODEN ni plantejar-ho a la empresa, perquè, què dirien? Que per treballar 4h ja no s'hi posen (perquè treballar 4h no és treballar). En fi, que ells són imprescindibles, i poden seguir fent els mateixos horaris que abans, mentre que nosaltres es dóna per suposat que som les que reduïrem horaris. No jutjo el teu cas ni molt menys; només penso que estem molt lluny de la igualtat real, i m'hi incloc (jo sóc la que treballa 6h encara que sóc també la que més guanya dels dos; ja em diras tu quin sentit té. Però no ho he pogut canviar, i creu-me que hi sóc al damunt).

    Respecte al tema lactancia: jo de la manera que sóc, i com que ja em conec, no vaig voler ni començar a donar el pit. Segur que la materna és molt millor, no ho discuteixo; però a l'hora de la veritat, els nens amb bibi creixen guapos, sans, igual que els altres. És més, la meva no ha tingut còlics, per exemple, mentre que altres amb pit n'han tingut (conec casos). Penso que aqustes coses són més depenent de la criatura i del seu estómac que de la llet que prengui. Però clar, aquí com sempre, cadascú té la seva opinió, i totes són respectables, perquè totes són opcions.

    Una abraçada i felicitats pel blog!

    ResponderEliminar